Una pel·lícula de Laia Manresa Casals
A la mort de la meva àvia i abans que es vengui Cal Reynal, la casa del poble de Bellvís on va néixer, decideixo rescatar de l’oblit la seva vida. El retorn a la casa familiar que permet invocar-la esdevé un viatge íntim que enllaça la història privada de tres generacions amb la nostra història col·lectiva recent.
Rescatar la biografia de la meva àvia és una manera de reivindicar la importància de la gent senzilla i anònima, que la majoria de vegades no s’adona del valor de la seva pròpia història. De la història petita, vull dir, que sumada als milers i milers d’històries petites formen la història gran.
A casa meva, han estat les dones les que han custodiat la memòria familiar i la seva transmissió. Les dues padrines i molt especialment la meva mare. Des de petita, m’ha fascinat escoltar-les. Aquesta peli és un homenatge a elles i al plaer que sempre he sentit per les històries filades en entorns informals: en cuines, en bars, en trajectes de tren, a peu de carrer.
La casa com a espai mític. Com a mapa emocional, com a origen d’una part important del que som i d’allò que ens ha precedit. La casa com a refugi o presó, com a espai per a la vida i per a la mort. Com el territori que conté l’alegria de la quotidianitat, però també les misèries, la banalitat i la potència d’allò íntim.
La pel·lícula parla de l’herència, de la transmissió, del llegat. Perquè més enllà del color dels ulls o l’alçada, heretem per transmissió invisible moltes altres coses: aficions, paisatges, dons, aspiracions, accents, costums, també traumes. Un conglomerat complex que ens pot ajudar a desxifrar-nos.